La vocació experimental d’algunes obres i companyies és una idiosincràsia tan lloable com perillosa. El risc és necessari en el panorama teatral per obrir nous camins però s’ha d’assumir que, a vegades, aquests camins no porten enlloc. El suïcidi de l’elefant hipotecat és un espectacle caòtic i irregular que conté moments molt interessants i d’altres totalment anodins i irrellevants. Si li perdonem la seva certa impostura intel·lectual i els seus intents fallits d’improvisació i interacció amb el públic, podem dir que la seva base dramàtica (els textos de Mayorga i Sinisterra) ha estat escollida amb bon gust i intel·ligència. En general, però, l’espectacle no acaba de decidir si vol parlar de temes d’actualitat, fer una sàtira sobre la societat de l’excés d’informació, una metàfora de la crisi de parella o un joc sobre el conflicte postmodern entre realitat i ficció. Encara que sembli estrany, totes aquestes possibilitats conviuen en la proposta, la major part del temps de manera inconnexa. Sort del talent del seu repartiment (especialment, certes actrius) i de la música en directe que omplen de vida el muntatge fins fer-lo digne. L’altre gran encert és acabar amb un monòleg fascinant que és, de llarg, el més destacable de tot l’espectacle i que, malauradament, no té res a veure amb gairebé res del que se’ns ha ofert abans. Si cada espectador fa l’exercici de quedar-se només amb el que més li ha agradat de la barreja, és probable que satisfaci a molta gent, malgrat ser, en conjunt, força qüestionable.
Enllaç copiat!