Diu Antonin Artaud, poeta, dramaturg i director francès, en l’assaig en el qual està basat aquest espectacle que el teatre, com la pesta, “és l’exteriorització d’un fons de crueltat latent pel qual es localitzen en un individu o en un poble totes les possibilitats perverses de l’esperit”. Aquesta és només una de les innumerables sentències que aquest text brillant, provocador i incisiu, publicat per primera vegada l’any 1938, tira a la cara dels amants del convencionalisme. Tan sols la idea de portar a escena un escrit tan visceral i agosarat com aquest mereix tots els respectes cap al seu director i adaptador, Jordi Coca. Probablement, ha presentat, així, per primera vegada a molts espectadors la veu d’aquesta figura maleïda del teatre europeu del segle XX, mai suficientment reivindicada i, només per això, la proposta val, de veritat, la pena. Malauradament, el muntatge ha optat per una posada en escena elegant que, tot i alguns encerts relacionats amb metàfores visuals, no acaba d’estar mai al nivell de desmesura que Artaud reclama. D’acord que Esther Bové és una bona actriu, però un monòleg d’aquestes característiques demanava a crits descontrol, brutalitat i catarsi; i el que ens trobem és un recorregut excessivament tècnic, academicista i controlat en cada detall amb una sèrie d’accions simbòliques que no sempre funcionen. L’obra, doncs, és per se una bona iniciativa que, malgrat això, es queda a mig camí del seu potencial, cosa que, d’altra banda, és el més habitual quan es tracta d’autors tan extrems.
Enllaç copiat!