Curiosament aquest muntatge d’El temps i els Conway comença amb l’escenari buit. I dic curiosament perquè aviat veurem com tot es transforma per oferir-nos una versió sumptuosa, espectacular, amb els seus excessos i algunes petites ombres però amb una posada en escena majestuosa, quasi de musical de gran format. És l’embolcall adequat per a aquesta peça? Es perd la intimitat d’algunes escenes entre tanta parafernàlia? És encertada la decisió de fer l’obra seguida, sense cap descans, encara que excedeixi de les dues hores? Bé, intentarem buscar algunes respostes… encara que siguin subjectives i particulars.
Aprofitar tots els recursos que ofereix la Sala Gran del TNC és gairebé obligatori, si l’obra i l’ocasió ho requereixen. Crec que el decorat de Marc Salicrú –gairebé un protagonista més de la funció- compleix perfectament quan es tracta de mostrar el pas del temps i les transicions entre escena i escena. El que ja és més discutible és aquell saló enorme i luxós, més propi d’una família aristocràtica que d’una família benestant de Newlingham a principis del segle XX. A moments sembla que estiguem en una novel·la de Jane Austen i en d’altres perduts per algun saló amagat del Palau de Buckingham. Escessiu i no sé si massa coherent, però això sí… tremendament eficaç i vistós.
Una altra pega del saló gegantí, amb galeria de quadres i parets entapissades a joc amb les cadires, és que les escenes més íntimes entre pocs personatges es perden entre tanta opulència. Per sort, el segon acte –el més dramàtic- permet que això es reverteixi gràcies a una reducció de l’espai, almenys visualment. Un repte més, doncs, per a uns actors que a part dels seus personatges també han de lluitat amb una escenografia que no sempre els hi va a favor.
La direcció d’Àngel Llàcer és vitalista i efervescent, com ja li hem vist en altres muntatges. En el primer acte crec que hi ha un excés d’energia que potser ho imposta massa tot, però en el segon i el tercer ho redreça tot cap al drama o la comèdia més nostàlgica. El resultat és una funció que entra pels ulls, que enamorarà a aquells que no en sabien res ni havien vist versions anteriors, i que aconseguirà un èxit important per al TNC. Del repartiment, que compleix amb correcció i que sembla remar en la mateixa direcció, destaquen sobretot Marcia Cisteró, Mar Ulldemolins i Biel Duran… sense oblidar una Júlia Truyol que aprofita al màxim totes les seves escenes.