John Boynton Priestley, dramaturg anglès del segle XX, tenia una habilitat especial per tractar les interioritats de les famílies amb totes les seves fortaleses i febleses i també sabia despullar amb cruesa els rancors, les desigualtats i a la vegada realçar el sentiment de pertinença familiar. En el mateix context li agradava desvetllar secrets en forma de thriller com ho va fer a “An inspector calls”, sempre en ambients de grups familiars benestants anglesos. Priestley va participar a la primera guerra mundial. La seva ideologia d’esquerres es manifesta en moltes de les seves obres. El temps i els Conway se situa al l’any 1919 en el si d’una família adinerada de Yorkshire que rep un fill que torna de la guerra.
El més espectacular de l’obra és el muntatge escènic de Castells i Planas i els equips tècnics del TNC. D’un acte a l’altre, l’escenari es plega, desplega, apareix, puja o s’arrossega. La percepció no lineal del temps de Priestley és present en tota l’obra i l’escenari col·labora amb aquest joc del temps. En aquest anar i tornar del passat al present i al revés, la música de Manu Guix és un element unificador. Un altre tema present en la ment de l’autor són els somnis premonitoris que es manifesten en una de les filles, Bàrbara Roig, l’escriptora, atrapada també en el vertigen del pas del temps.
Carme Portaceli ha fet ressorgir aquest clàssic anglès amb la traducció impecable de Joan Sellent.
Amb un planter d’actors i actrius meravellós, Àngel Llàcer dirigeix aquesta obra i els fa brillar amb la seva llum pròpia ja que cada paper sembla fet a mida per a cada un dels personatges. Destaca la magnífica interpretació de Marcia Cisteró, la mare feliç de tenir els fills junts, satisfeta de la seva posició, orgullosa, poderosa però a la vegada venjativa, cruel. És la mare que tot ho veu però amb la seva visió personal afavoreix les desigualtats i els conflictes. Albert Triola és l’advocat elegant, tan contingut que no s’atreveix a ser feliç. Mar Ulldemolins destaca per la seva magnífica interpretació de la filla treballadora, rebel i socialista. Júlia Truyol és la imatge del desengany, Roser Vilajosana té el difícil paper de la nena petita juganera, Ferran Vilajosana ens sorprèn amb un solo de piano, Carles Roig és el fill consentit. Els dos altres fills són Biel Duran i Julia Bonjoch. Un conjunt impecable i una obra que recordarem.