Tercera part de la Trilogia de l’Amor, musicals dirigits i escrits per Alícia Serrat (Pegados) i produïdes per Daniel Anglès. Si a Per si no ens tornem a veure vivíem l’amor de conte, juganer, una mica nyonyo si bé és el que tots voldríem viure, de sortir somrient, a Tot el que no ens vam dir, l’amor que fa mal, el de les coses que no diem i tenen conseqüències, tant o més que aquelles que sí diem, sortíem fent repàs de relacions viscudes, ara a El temps que no tindrem, l’amor més gran potser, el de mare a fill i el de fill a mare (que no són el mateix), sortim pensant que hem de trucar les nostres mares.
Un amor absolut, intens, que només s’explicita en una direcció i l’altra espera, sap, que no calgui fer-ho. Un amor que no valorem fins que no el tenim, som així d’idiotes. Amb música de Dani Campos i alguns homenatges als ’80 (no patiu, que se’n surten) l’obra és gran i profunda sense pretenciositat.
Per capítols, veiem una mare i un fill, com juguen, s’entenen, s’enfaden, es descobreixen, s’estimen, la infantesa, l’adolescència, el suport sovint silenciós, alguna mica de vergonya,.. Al cap i a la fi, estimar quan encara pots, recordar gaudir-ho perquè tard o d’hora no podràs fer-ho. El gran encert és que aquí hi ha un drama i no es busca manipular-nos (bé, una mica sí, però en un altre sentit) buscant la llàgrima fàcil tot i que més d’un en deixa caure alguna.
El millor: Mariona Castillo, a qui és un goig veure en la curta distancia, la seva veu, seguretat, talent, magnetisme i Joan Mas, a qui no coneixia i no desentona en absolut.
Surts tocat, cert, però amb un recordatori sobre viure cada moment d’aquest amor, pur com pocs. I reflexiones sobre què poc coneixem els fills com era la vida de les nostres mares abans de ser-ho, què van deixar enrera i que van deixar de fer.
En resum: l’amor materno-filial en un musical delicat, excel·lentment interpretat amb humor (molt), naturalitat (tota), tendresa, sense sentimentalisme barat i amb emoció a dojo.