Recordo quan, de nena, anava als gronxadors el diumenge amb la família. També recordo quan em portaven a la biblioteca i agafava tots els llibres que em deixaven emportar-me per llegir durant una setmana. Tots els records que mantinc de la meva infància, en la seva majoria, són bons. I és que així és l’ésser humà, afortunadament, recopila i recorda els bons moments per rememorar-los quan es necessiten.
Dels records de l’Eduard va aquesta obra. El protagonista ens explica la seva infància a través dels moments viscuts amb la seva mare, des del seu naixement fins als moments més complicats que li han tocat viure. En poques paraules, podríem dir que el text que ens presenten Mariona Castillo i Eloi Gómez, els intèrprets de l’obra, parla de l’amor. De la família i totes les emocions que hi neixen i s’hi desenvolupen. La història ens commou, no per la dramatització –que està implícita en qualsevol narració de vida-, sinó pels moments que ens representen a escena. Anècdotes íntimes i reals, que tothom pot fer seves i a les quals ens hi podem refugiar en algunes ocasions. L’amor d’una mare per un fill, d’un fill per la seva mare. La complicitat, les enrabiades, les converses, els desitjos, les esperances… tot confluït en un espai de temps reduït com és l’escenari i que crea una atmosfera d’intimitat molt adequada.
No puc obviar que es tracta d’un musical i que les cançons que s’han compost estan realitzades d’una manera precisa, cobrint les necessitat i l’espai que requeria cada moment. Peces divertides que ens recorden la movida madrileña –Mecano com a referència claríssima- i d’altres de més íntimes, com les paraules xiuxiuejades a cau d’orella entre els dos protagonistes. Delicadesa, emoció i intensitat es barregen en cada lletra i melodia, acompanyades d’una qualitat vocal incontestable per part dels seus intèrprets.
Parlem de la parella que surt a escena, Gómez és el fill i Castillo la mare. La complicitat que transmeten els dos a escena traspassa a l’espectador, immiscint-se, d’alguna manera, en la seva família i robant moments íntims que, en teoria, només els hi hauria de pertànyer a ells dos. Aquest grau d’intimitat engrandeix amb escreix tota l’obra.
La història, els personatges, les cançons i els intèrprets, conflueixen en un mateix objectiu: fer-te sentir a casa. I ho aconsegueixen.