La Maria de Colm Tóibín és una dona torturada pel remordiment i cansada de veure al seu fill com un heroi que feia miracles. Des de la incredulitat i la incomprensió, Maria recrea passatges prou coneguts de la vida de Jesús, com les noces de Canà, la resurrecció de Llàtzer o el dia de la crucifixió. Es tracta d’un text interessant i ben escrit, amb un punt d’irreverència tan ben calculada que finalment no acaba molestant a ningú. De fet, arribats a un cert punt de la funció no crec que als espectadors els molesti veure a la Verge resant a una deessa pagana o posant constantment en dubte als autors dels evangelis.
El que està clar és que un personatge tan potent necessitava a una actriu igual de potent, i en aquest sentit Blanca Portillo hi encaixa com anell al dit. Tal com diu Agustí Villaronga al programa de mà, “l’obra acaba essent de l’actriu”… i el cert és que no s’equivoca gens. Portillo sap molt bé com dominar l’escena amb la seva sola presència, amb un gest o amb una dicció perfecta i molt ben modulada. Ja ens ho va demostrar a La vida es sueño, però amb la seva Maria ens acaba de constatar que és una de les millors actrius del moment. És cert que els excessius -i fins i tot absurds- moviments escènics que se li obliguen a fer durant tota l’obra entorpeixen una mica la seva creació… però, sigui com sigui, val la pena pujar a Montjuïc per passar una vetllada teatral del millor nivell.