Abans de res cal aplaudir la iniciativa d’una productora com Beon Entertainment, que porta uns anys adaptant al gènere musical alguns dels més famosos bestsellers i personatges de la literatura mundial. Es van atrevir amb El médico, Antoine (basat en El Petit príncep) o ¿Quién mató a Sherlock Holmes?, i aquesta temporada porten a Barcelona El tiempo entre costuras i, d’aquí a poques setmanes, La historia interminable. Però això no acaba aquí, perquè ja tenen en producció el que sembla, a priori, un muntatge musical quasi impossible: Los pilares de la tierra. La veritat és que d’ambició no els hi falta, i això és potser el que a vegades pot jugar tant a favor, com en contra. A favor, perquè parteixen de materials coneguts i exitosos, i perquè demostren no posar-se límits. A la contra, perquè a vegades la producció que han imaginat és tan fastuosa que finalment només pot arribar a mitges dalt de l’escenari…
Aquesta versió musical de El tiempo entre costuras parteix d’una bona partitura d’Iván Macías. Potser no hi ha un leit motiv prou evident, ni un tema que es recordi a la sortida, però és un conjunt coherent i cohesionat, amb tendència a melodies èpiques i dramàtiques. Tot plegat està envoltat d’una estètica també coherent, però potser una mica monòtona. No es pot negar que hi ha molts elements escenogràfics i diferents recursos per mostrar els múltiples espais, però alguns es veuen més matussers que d’altres i tampoc s’aprofita l’exotisme que hagués pogut donar tota la part de Tánger. Amb el vestuari passa una mica el mateix: els vestits dissenyats per Lorenzo Caprile per al personatge de Sira tenen una entitat i una factura que els diferencia, potser en excés, de la resta. No negarem que el conjunt funciona, tot i que no passen per alt algunes notes discordants (algun vestuari marroquí o el resultat de la famosa túnica Delphos, per exemple).
El més reeixit de tot l’espectacle, i potser també el més important, és tota la part vocal. Exceptuant algun petit desajust amb els micros, cal dir que el conjunt sona molt bé i permet que la protagonista –una brillant Alba Cuartero– desenvolupi totes les seves qualitats en un paper compromès i amb moltes cançons. També es permet tenir els seus moments de lluïment a Noemí Mazoy en el paper de mare, a Teresa Alba com a Candelaria “La Matutera”, a Jan Forrellat com a Marcus Logan i a Paco Arrojo com el portuguès Manuel Da Silva. En definitiva, un musical ben cantat, amb una música que convenç, i amb una factura tècnica que compleix. Potser no serà el gran musical de la temporada, però adaptar una història com aquesta al teatre ja era un repte del que valia la pena veure el resultat.
