Aquesta és una proposta difícil, tant en el seu concepte com en la seva resolució. No és Lynch ni tampoc és Beckett, però el punt de partida podria estar-hi ben a prop. Si més no, aquesta dona tancada a la cabina d’un peatge pot recordar aquella altra que divaga semienterrada a la sorra… en el Lliure de Gràcia. No esperen el mateix, tampoc pensen el mateix ni comparteixen les mateixes cabòries, però el temps passa per sobre de les dues inexorablement, dràsticament.
Si alguna cosa t’emportes a casa d’aquesta experiència, per no dir-li experiment, és l’indiscutible esforç de l’actriu Carla Torres. El seu és un d’aquells treballs que requereix alguna cosa més que la interpretació. Tancada en un minúscul espai, completament sola, accionant ella mateixa tots els canvis lumínics i d’altre índole que succeeixen en aquesta cabina inquietant… Realment de mèrit.
El resultat, com no, és estrany. Pot atreure o repel·lir. En tot cas, recomanable per a aquells que busquen en el teatre experiències noves, transgressores, d’aquelles que no acostumen a aparèixer en una cartellera convencional.