L’actriu Catalina Calvo i l’autora i directora Denise Duncan han unit forces, i compartit testimonis, en un espectacle que parla d’alguns dels seus comiats més dolorosos. I és que l’obra teoritza sobre l’adéu, sobre aquest punt precís en que comencem a separar-nos d’alguna persona o bé allunyar-nos d’una situació o d’una circumstància. L’espectacle té idees que funcionen, com ara la recollida de comiats impossibles per Internet o en el mateix teatre, però també té una estructura erràtica que no se sap cap a quina direcció vol dirigir-se. En aquest sentit, crec que les històries principals, les que fan referència a les àvies de l’actriu i de l’autora, estan barrejades en excés i es perden enmig de moltes distraccions.
L’escenografia a base de cadires funciona, tant estèticament com conceptualment. Si bé és cert que potser no està del tot explicada la seva simbologia, crec que la seva força escènica ajuda en molts passatges. També és meritori el treball de l’actriu, esforçada en representar aquest sentiment de nostàlgia i angoixa que es pot donar en un comiat o en una pèrdua. És difícil mantenir el to durant tot el monòleg, sobretot quan el text no t’acompanya en excés, però determinades situacions fan que el públic entri en el muntatge d’una forma més fàcil de la que podria semblar. I és que qui no ha hagut de dir adéu en alguna, o moltes ocasions?