És un monòleg en castellà sobre la manera de resoldre els petits conflictes que van apareixent al llarg de la vida. La dificultat per resoldre’ls porta a molta gent a buscar solucions en els llibres d’autoajuda, les mil i una maneres de posar el cos a disposició de la ment (ioga, Taichí…) o formes varies de meditació com el Mindfulness o els retirs de silenci.
M’ha semblat una crítica irònica de la moda actual que ja va començar fa més de vint anys amb la introducció a l’occident de diverses filosofies i teràpies orientals. És una exposició superficial d’un problema i la manera de resoldre’l.
La idea és original, agosarada i valenta. Desconec si s’havia utilitzat alguna altra vegada com a guió d’una obra. La comicitat i el ridícul és una forma d’expressar una idea amb molta força tot i que podria haver estat més esperpèntica per reforçar el contrast entre la dificultat i l’extravagant manera de resoldre problemes personals d’autoestima o de relacions personals.
Nàcara Huélamo Orellana és l’actriu, la co-directora amb Pili Jiménez i la dramaturga. Ella interpreta amb molt d’encert les dificultats de relació i comunicació amb la gent que estima així com la por escènica que no pot superar.
Utilitza tot tipus de recursos escènics: el mim, el cant, el ball, l’aproximació i participació del públic, els audiovisuals, documentals, la música. El públic riu en algunes escenes i s’hi sent identificat tot i que algunes són excessivament llargues. En tot cas, ha estat molt curiosa l’experiència i la recomano per la idea, el guió i la magnífica interpretació de Nàcara Huélamo.