El viatge d’Orfeu és una pausa plena de música. Un parèntesi que ens permet pensar en nosaltres, en les decisions que prenem, en com estem vivint. Quines són les nostres pors? Quins són els nostres límits? Els nostres desitjos, la felicitat…
Un moment, mitologia grega, coneix-te a tu mateix… no serà una obra molt densa? Rotundament no. Un dels encerts d’aquesta proposta són les vuit històries que canalitzen el discurs. Vuit històries actuals i molt diferents entre si que et desperten l’interès a nivell narratiu i t’atrapen a nivell emocional. L’altra gran punt fort de la posada en escena és la música en directe (un deu pels músics que saben llegir el que està passant en cada moment) la qual genera l’atmosfera i conforma la banda sonora d’un espectacle on la cançó juga un paper molt important.
La feina actoral és inqüestionable. Una fusió de tècnica, esforç i il·lusió que sota una bona direcció han aconseguit que sembli fàcil un espectacle força complex (tant a nivell ritmic, conceptual…). El text és molt bo; la duresa de les situacions viscudes pels personatges llueix gràcies a la poètica de l’autor. No obstant això, per cercar-li algun aspecte negatiu, no totes les històries tenen el mateix pes i alguna no acaba d’alçar mai el vol i, per altra banda, en determinats moments l’espectacle esdevé un pel didàctic (pel que fa a la mitologia grega). Però és tan puntual que la pròpia estructura canviant fa que quedin integrats en un tot que funciona perfectament.
Tot això i algunes sorpreses més que no us vull esguerrar és el Viatge d’Orfeu. No us recomano que l’aneu a veure, us recomano que l’aneu a viure.