Als inicis de la seva carrera, Tennessee Williams treballava en una fàbrica de sabates durant el dia mentre que les nits les dedicava a l’escriptura. Eren els anys de la Gran Depressió. La seva família s’havia traslladat a St. Louis on l’adaptació a l’entorn urbà va ser molt difícil per a ell i per a la seva germana. Escrita el 1944, El zoo de vidre conté, en certa manera, molts trets autobiogràfics d’allò que el dramaturg va viure durant aquella època. L’obra, que va ser el seu primer èxit, implica, doncs, una mena d’exorcisme dels seus fantasmes familiars vistos amb una mirada tendra i plena de puresa. L’autor d’Un tramvia anomenat desig (1948) mostra ja en aquest text les seves principals obsessions com la inestabilitat psicològica, l’univers femení, la vida del sud dels Estats Units o la fragilitat de l’ànima humana. La posada en escena de Josep Maria Pou és absolutament encertada en la mesura en què aconsegueix transmetre tot el que la història ens diu darrere de les paraules. Es nota que el director coneix bé els secrets del teatre de Williams i, així, ha aconseguit treure-li partit amb elegància i cert minimalisme, però també respectant el seu esperit clàssic. Míriam Iscla torna a demostrar el seu talent com a actriu dramàtica que cada vegada brilla amb més força, acompanyada d’un repartiment que fa una feina impecable. És cert que, comparada amb altres obres de Williams, aquesta no seria la més rodona i té un punt misericordiós que sembla que la freni. Però, en qualsevol cas, estem parlant d’uns dels grans autors del segle XX i d’una de les seves peces clau de la qual Pou ha sabut com extreure moments de gran bellesa i autèntica màgia escènica.
Enllaç copiat!