El Zoo de Vidre és una de les obres més emblemàtiques de Tennesse Williams, a més de les més personals en estar inspirada parcialment en la seva pròpia biografia. Es tracta d’un drama quotidià, on els somnis, els records i els anhels dels personatges entren en constant conflicte amb la realitat que els envolta. La construcció dels personatges és possiblement un dels principals valors de l’obra, mostrant uns éssers frustrats però que es neguen a perdre l’esperança, cosa que ens fa empatitzar amb ells i amb la seva lluita des del primer moment.
L’autor va idear aquesta obra com una proposta expressionista, tractant d’allunyar-se del realisme, va assegurar que era una obra composada de records fragmentaris. És per això que la directora Martina Cabanas Collell decideix començar la seva adaptació com si fos un assaig teatral. El protagonista, que també és narrador, interpretat per un gran Roger Torns, ens dona la benvinguda al teatre i assenyala que estem en un assaig mentre la resta de personatges arriben o s’estiren en escena.
Al llarg de l’obra Torns també manipula les llums o les projeccions en directe, mentre alterna el seu rol de narrador, de personatge i d’actor, entrant i sortint de l’espai diegètic al principi. Aquest recurs teatral resulta de gran interès i genera la sensació que aquesta vegada veurem alguna cosa més que una representació clàssica del Zoo de vidre. Tanmateix, i desafortunadament, la idea només queda apuntada a l’inici i no es torna a recuperar, tancant la peça com una obra de teatre a l’ús.
Encara que no compleixi del tot amb la promesa, la feina de les interpretacions és remarcable, així com la il·luminació i la posada en escena. Per això, malgrat les expectatives incomplertes, és una bona oportunitat per a veure en escena un dels grans clàssics de l’autor nord-americà.