Alicia Gorina ha dirigit aquesta original proposta partint de la dramatúrgia i l’adaptació d’Albert Arribas, posant en escena tres versions de diferents autors de la Grècia clàssica: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. És un projecte de IT Teatre Lliure amb un repartiment de joves intèrprets formats a l’Institut del Teatre: Ariadna Chillida, Fermí Delfa, Marta Margarit, Clara Mir, Pau Oliver, Àlex Pujol, Joan Sentís i Carla Vilaró que demostren la seva força, entusiasme, vitalitat i professionalitat.
Èsquil escriu La Orestíada, una trilogia dividida en tres parts: Agamèmnon, Les Coèfores i les Eumènides a l’any 458 a.C. És sobretot a les Coèfores on explica la història d’Electra. La narració parla de la mort del seu pare Agamèmnon en mans de la seva mare Clitemnestra i el seu amant Egist, i l’espera del seu germà Orestes per venjar la mort del seu pare. Ella, formant part del cor, clama venjança. Tots els intèrprets, amb un moviment delicat i potent d’Iris Marrot van narrant tota la història. És un recitatiu monòdic, esquitxat amb curts monòlegs dels diferents personatges. Impressiona la penombra, el silenci que es mastega carregat de la força del destí, l’oracle i la justícia divina.
La segona part és la versió de Sófocles (418-410 a.C.) molt centrada en el dolor d’Electra i el seu desig de venjança. Sófocles hi afegeix una germana, Crisòstemis, la prudència de la qual contrasta amb la insatisfacció d’Electra qui, bruta i amb parracs s’arrossega pels jardins de palau. En aquesta versió de Sófocles es basa el llibret de Hugo von Hoffmannsthal per l’òpera de Strauss. Arribas n’ha fet una adaptació molt original. L’univers d’aquesta obra és un museu. Tots els intèrprets van movent caixes a dintre de les quals hi ha les estàtues que representen els diferents personatges i el museu va prenent vida amb els diferents monòlegs. La relació d’Orestes amb el seu amic i confident Pílades és una interpretació lliure que dona frescor a la versió. Clitemnestra és atormentada per un somni recurrent fruit de la culpa, l’oracle la persegueix, l’angoixa augmenta, i la tragèdia s’ensuma.
La tercera versió basada en la d’Eurípides (417-410 a. C) és la més trencadora. Amb un joc metateatral, els personatges treballen a l’obra amb roba d’assaig. Són personatges actuals i, tal com ho presentava Eurípides, la venjança és un conflicte intern complex amb tot el temors i els dilemes morals que acompanyen la venjança. És una Electra culpabilitzada pel crim que han comès.
La il.luminació de Quim Algora acompanya molt bé els canvis de proposta entre les tres parts. Una aposta atrevida i valenta que no us podeu perdre. Hi són fins diumenge abans de fer gira els dos mesos següents.