Elektra, quarta òpera de Richard Strauss, estrenada el 1909 a Dresden, és un títol poc representat al Liceu. Ara bé, és una obra que necessita quatre cantants de primera divisió per l’enorme dificultat dels papers, especialment el de la protagonista, la princesa Electra, filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i germana de Crisòtemis i d’Orestes. El llibretista, Hugo von Hoffmansthal, es va basar en la tragèdia homònima de Sòfocles i presenta una dona obsessionada per un amor desmesurat cap al seu pare i per l’assassinat d’aquest a mans de la seva mare.
En aquesta producció que es presenta al Liceu en cinc úniques funcions, les veus, d’autèntic luxe, són les d’Evelyn Herlitzius com a Elektra, Waltraud Meier com a Klytämnestra, Adrianne Pieczonka com a Chrysothemis i Alan Held com a Orest. Un quartet immens encapçalat per una Evelyn Herlitzius absolutament pletòrica, no tan sols com a cantant, sinó també com a actriu. Herlitzius, una soprano dramàtica amb una veu gran i ampla, homogènia, amb greus i aguts esplèndids, semblava posseïda pel personatge d’Electra. En la seva actuació, descomunal, feia la sensació que el paper li fos tècnicament fàcil de cantar, i en canvi, infonia terror als qui la miraven, amb els seus ulls delirosos per matar l’assassina del seu pare. Però Herlitzius no estava sola. Waltraud Meier, una wagneriana veterana que els darrers anys ha perdut un xic de veu, encara va fer una Klytämnestra meravellosa, amb la seva veu dura i vellutada. Cal recordar que Christian Thielemann, un dels màxims especialistes en Strauss del moment, les va triar a elles dues per a la representació i enregistrament d’Elektra a l’Òpera de Dresden fa un parell d’anys. La tercera dama, Adrianne Pieczonka, una soprano amb veu ampla, bonica i homogènia, va fer una Chrysothemis magnífica, i va completar el quartet el baríton Alan Held com a Orest.
Si haguéssim de trobar alguna pega a aquesta Elektra seria l’orquestra, que dirigida per Josep Pons, es va notar un xic somorta en els passatges més delicats i lírics, mentre que en els de més força i duresa, sonava amb convenciment. El muntatge, de Patrice Chéreau, va ser sobri i meravellós. Era una imatge de tons ocres del pati del palau de Micenes, que amb pocs elements va reforçar el caràcter fatídic d’una tragèdia que deixa sense alè.