Elling va ser primer una novel·la, i més tard una pel·lícula noruega del 2001 que va aconseguir fins i tot una nominació a l’Òscar com a millor film estranger. Ara arriba al teatre, i ho fa amb els dos mateixos personatges que van enamorar a mig món. Es tracta de dos pacients d’un psiquiàtric que després de dos anys d’internament han de començar una nova vida fora del centre. La seva difícil adaptació i les situacions i personatges que coneixeran pel camí són el que dona gruix a aquesta història, on la tendresa, la comèdia i el drama es donen la mà tota l’estona.
Pau Carrió ha aconseguit crear una peça sensible, amb un regust de feel good movie que sobrevola tota l’estona el teatre. De fet, la història ja ho comporta, però si no trobes el to adequat podries engegar-ho tot a rodar. No ha estat el cas… Es nota que l’espectacle està fet amb molta cura i amb molta estimació cap als personatges i les situacions en les que es veuen implicats. En aquest sentit, la interpretació de David Verdaguer (Elling) i Albert Prat (Kjell) és una peça crucial per a que tot funcioni. La seva química en escena és d’aquelles que genera una ràpida empatia a la platea, aconseguint que et quedis amb ganes de saber més coses d’aquesta estranya parella i de la ferma amistat que creen davant dels nostres ulls.
Val a dir que l’obra potser s’allarga en excés (110 minuts) i que s’atura en situacions que potser no haguessin requerit tanta estona. De totes maneres, el ritme és quasi sempre l’adequat i la part escenogràfica (senzilla però molt efectiva) aconsegueix crear molts espais diferents amb canvis ràpids i eficaços. Tot plegat, doncs, ajuda a crear una obra a la que li auguro una llarga i exitosa vida.