La burgesia catalana, i suposo que la de molts països occidentals, ha tingut tradicionalment els seus càstigs. Aquesta mena de peatge que han hagut de pagar per la seva ambició i l’acumulació de riquesa ha vingut, quasi sempre, per part dels fills. Abans els hi sortien comunistes o hippys, i ara els hi surten gais, okupes o conscienciats amb el medi ambient, la igualtat de gènere, el desarmament, etc. Això ha donat peu a incomptables trames cinematogràfiques i teatrals, en general en forma de comèdia. Els Brugarol forma part d’aquesta tradició de teatre costumista; això sí, actualitzat i ubicat a Sabadell.
Ramon Madaula ha construït un text polit i ben travat que va guanyar l’any passat el premi Josep Ametller de Teatre. La seva construcció, i sobretot el gir final, l’allunyen del típic teatre de bulevard, o vulgarment dit teatre de “tresillo”. Ara bé, no ens hem d’enganyar, estem davant d’un teatre que té les seves regles i els seus personatges arquetípics. El mateix Madaula interpreta el patriarca d’una rica família de Sabadell que va començar amb el comerç d’esclaus a Cuba per seguir després amb les fàbriques tèxtils i, des de fa uns anys, amb la creació de dispositius electrònics. La seva interpretació és impecable, convenientment matisada i sobretot juganera. Es permet fins i tot fer picades d’ullet a mestres com Joan Capri, i encarar una part final on la transformació ens demostra que estem davant d’un gran comediant. En definitiva, d’un gran actor.
És cert que el conjunt ens pot semblar, a estones, una mica antiquat o convencional. Fins i tot la part crítica, que hi és, queda excessivament suavitzada, tot i que no es pot negar que com a artefacte còmic funciona a les mil meravelles. A jutjar per la reacció del públic, es preveu que hi haurà Brugarols per molt de temps…