No es pot negar que Els cors purs ens proporciona imatges bellíssimes i un treball tècnic impecable, marca de la casa i segell indiscutible de La Perla 29. Però a banda dels resultats estètics, que són importants i mereixen tots els elogis, no acabo d’entendre ni l’elecció del text, ni tampoc la forma d’adaptar-lo ni de dirigir-lo en escena. Tot i les belles paraules i descripcions de Joseph Kessel, tot resulta massa literari i la barreja de referents no aconsegueix centrar la història ni fer-la del tot entenedora. L’elecció d’Oriol Broggi tampoc ajuda, apostant per la immobilitat dels actors en gran part de l’obra i per una absència quasi total d’acció dramàtica. Tot és explicat i referenciat, com si en realitat algú ens estigués explicant un antic àlbum de fotografies o estampes irlandeses, amb tot el dolor i la bellesa que guarden la majoria d’històries provinents d’aquell país. La música també ajuda a l’exercici de nostàlgia i aconsegueix que gaudim de la magnífica veu de Miranda Gas, possiblement una de les millors apostes de l’espectacle. Un espectacle, per cert, que si no hagués volgut ser tan ambiciós ni hagués volgut provar noves formes narratives hauria arribat a millor port i hauria satisfet de forma més unànime als seguidors del grup, que són cada cop més i més nombrosos.
Enllaç copiat!