Des de fa anys, acostumo a anar veure tots els muntatges que fa l’Oriol Broggi, ja que sempre em sorprenen amb la seva posada en escena i per la qualitat que ofereixen els textos escollits. En aquesta ocasió, cal dir que ell mateix s’ha superat aconseguint instants d’autèntica màgia teatral, d’aquells que no només transmeten emocions, sinó dels que les fan crear dins nostre al contemplar autèntics moments de bellesa. No obstant, l’obra ha quedat coixa, ja que això no ha estat suficient per aconseguir un peça rodona. En aquest sentit, el text presentat resulta molt dilatat i dificil de digerir pel tipus narració escollida, afegint-se el fet que s’ha optat per una direcció d’actors excessivament monòtona. Així, aquesta resulta massa altiva, provocant que allò que la màgia escènica havia aconseguit es dilueixi i acabi per allunyar a l’espectador. Realment, és una llàstima perquè la història presentada és el suficientment potent com per atrapar-nos, però el to escollit per narrar i presentar la història no em sembla gens encertat. Tot i això, hi ha escenes que aconsegueixen una gran volada i per aquestes val la pena apropar-se al Romea, però és just dir que, en el seu conjunt, l’obra no acaba de convèncer. Per contra, la part musical i la gran veu de Miranda Gas resulten un encert, sent aquestos un dels plats forts juntament amb la posada en escena, la qual resulta un excel·lent poema visual.
Enllaç copiat!