Els autors europeus que estaven a l’avantguarda abans de la segona guerra mundial no són fàcils de recuperar actualment. Eren avançats en aquells moments i ara resulten, en alguns casos, una mica desfasats o desubicats. Jo crec que és bo representar-los, recuperar-los com s’ha fet amb Bruckner (El mal de la joventut també es va adaptar el 2021 en el Lliure) i veure quins punts en comú tenen amb el moment actual que viu Europa. El problema, i aquí rau la polèmica d’algunes versions, és el to o la forma que cal utilitzar per veure’ls amb els ulls d’avui en dia. S’hi val tot? Aguanten aquests textos qualsevol tipus de posada en escena? Queda deslegitimat el seu discurs amb segons quines propostes?
No sé si aquesta versió d’Els criminals donarà resposta a les preguntes anteriors, però el que sí està clar és que l’adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll ha corregut riscos i ha apostat per resolucions impensables en una altra època. L’obra té tres parts diferenciades, que aquí tenen també tres tons completament diferents. La primera, que s’ubica en el bloc de pisos on passa tot, potser és la que més s’acosta a la proposta original i més realista dels anys trenta… però a la segona veiem que domina el to de paròdia o fins i tot de farsa, aconseguint que els judicis acabin semblant-se a una pantomima. La tercera i última part s’ubica en un cabaret imaginari i agafa un to entre festiu i decadent, per acabar amb una escena final –collita pròpia de Prat i Coll- que us deixarà clavats a la cadira.
Crec que la proposta del TNC, sobretot gràcies a la última part, s’acaba entenent i és fàcil d’assimilar amb el missatge desesperançador que ja hi havia en Bruckner. Ara bé, la barreja d’estils proposats pel director desconcerta, i en algun cas hi ha detalls –el “toma Moreno” o la marcianada final- que fins i tot ens poden allunyar del que realment importa. De totes maneres, m’ha preocupat més que el repartiment fos tan irregular i que els caps de cartell –Maria Rodríguez, Joan Carreras o Lluís Soler– destaquessin tant per sobre de la resta. Crec que el muntatge presenta un problema d’articulació i de mesura que crea un important desequilibri. Això sí, es sustenta en una luxosa i poderosa posada en escena que torna a posar de relleu els recursos de la Sala Gran, i sobretot la gran feina de vestuari (Albert Pascual), escenografia (Laura Clos).i il·luminació (Ganecha Gil).