Theodor Tagger, de pare jueu i mare francesa inicia la seva carrera amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner. Nascut a Sofia, considerat com austríac, va emigrar a Paris a l’any 1933. Els criminals (Die verbrecher) es va estrenar a Barcelona al Teatre Romea al 1931 amb traducció catalana de Josep Millàs-Raurell. Al 2009 es va representar al Lliure una altra obra de Bruckner, La malaltia (El mal de la joventut), muntatge de Les Antonietes i dirigida per Juan Carlos Martel.
Bruckner, coetani de Beckett, va ser considerat com un renovador del teatre: des del punt de vista escènic, pels seus escenaris simultanis i, des del punt de vista psicològic, pel tractament d’uns personatges realistes. Els criminals va significar una gran renovació formal pel tractament original de la tècnica de muntatge escènic.
I és això el que més crida l’atenció de l’obra: el muntatge. L’escenografia de Laura Clos s’aixeca directament sobre set espais d’una casa de tres pisos. Són els escenaris simultanis, segell de Bruckner. Les accions es van desenvolupant paral·lelament obrint i tancant el llum de cada escena sense que hi hagi una situació de nexe entre elles. Un dels espais va destinat als músics que són el fil d’unió dels tres actes: Jordi Cornudella al piano, Jordi Santanach al clarinet/saxòfon i Dick Them al contrabaix.
En una Alemanya d’entre guerres amb greus dificultats econòmiques, el creixement del sentiment nacional i de la dreta nazi semblava inevitable. A Els Criminals, els personatges viuen en una misèria que intenten amagar, sobreviure com poden refugiant-se en la passió, el sexe o el que ells creuen que és amor. Tots ells són caricatures de la desgràcia. La idea del suïcidi sobrevola pel damunt d’ells com una possible sortida al seu sofriment. La por també hi és present, la por al rebuig d‘una identitat sexual no acceptada, la por a no poder fer-se càrrec d’un fill, la por a que es descobreixi la ruïna, la por a l’abandó. Els diners és el tema de fons de totes les escenes i la causa principal dels delictes comesos. Bruckner ens intenta dir que els delictes que es cometen són per desesperació i que aquells que els cometen no són criminals. Amb dificultats econòmiques, rebuig social o abandonament tots podem ser delinqüents.
El judici, escena central de l’obra, és on el director es comença a permetre llicencies que culminen a la tercera part. La dramatúrgia de Jordi Prat i Coll introdueix la participació del públic amb el que omple la Sala del Jutjat i dona realisme a l’obra. Per treure tensió al judici, el director introdueix aspectes còmics que fins i tot són grotescos.
El diàleg entre el president del tribunal i la defensa resumeix el sentit de l’obra. És la relació entre delicte i càstig. Els tribunals imparteixen una justícia rígida que han escrit els legisladors però que és deshumanitzada “On és la relació entre delicte i condemna si la interpretació de la llei pot donar resultats tan diferents? Quina es l’essència del dret?” Aquest discurs seriós contrasta amb el to burlesc i satíric de tot el judici.
La tercera part de l’obra és la que més s’allunya de la posada en escena original. Es posa de relleu la faceta tràgica de Bruckner i un futur que dibuixa incert i angoixant.
Cal destacar també la feina de tots els i les intèrprets, que assumeixen les propostes arriscades del director i se les fan seves, jugant a tensar la corda quan cal, sense por a l’extravagància i a l’absurd.
El teatre públic té l’obligació de portar a les nostres escenes, autors de casa nostra, autors de països el teatre dels quals es absolutament desconegut per nosaltres com ha fet enguany Carme Portacelli amb el teatre Libanès i també de rescatar de l’oblit autors com Ferdinand Bruckner, que va ser molt popular a la seva època però molt poc conegut a casa nostra.
El teatre públic té també l’obligació de contractar directors innovadors, trencadors, transgressors amb propostes valentes i sorprenents com aquesta.