La justícia hauria de ser igual per a totes les persones, però se sap des de temps immemorials que no és real del tot. Sempre hi ha poders i certes situacions -històriques, econòmiques, polítiques- que “ajuden” a tòrcer la balança cap a uns resultats gens imparcials. Per tant, moltes vegades el que realment es pregunta la gent és, hi ha una justícia justa o només es tracta que no t’agafin?
Jordi Prat i Coll agafa aquest text de Ferdinand Bruckner que, dividit en tres actes, mostra al públic tres estaments diferents. Un reguitzell de personatges que viuen al mateix edifici, però que tenen vides totalment oposades, cometen alguns delictes dels quals seran jutjats per un tribunal i el poder polític i social. Entra en joc, doncs, l’ús i l’abús de poder de les administracions, se li pot posar un límit?
Per començar, és una obra que no deixa indiferent a ningú. És tota una experiència, entretinguda i potent, que s’ha de pair amb el pas dels dies. És un muntatge frenètic, apoteòsic i estimulant. Com un autèntic vodevil -a l’estil 13, Rue del Percebe-, la quantitat de personatges que es presenten son únics en quant a que representen unes personalitats totalment diferents les unes de les altres. Aquesta riquesa contribueix a un text caòtic i molt divertit, però al mateix temps provoca que alguns dels papers quedin com simples testimonis de la resta de relat, oblidant-los o deixant-los en un pla difuminat.
Els tres segments de la narració són intensos i estan ben equilibrats entre ells -delictes, judici, vida posterior a les sentències-, tot i que s’allarguen massa en cadascun d’ells. El text podria retallar-se en certs punts i, fins i tot, prescindir d’alguns personatges circumstancials, per fer el relat més rítmic i més lleuger. Les mateixes reflexions sobre la justícia i el poder es podrien desenvolupar sense tanta parafernàlia dialèctica. Un exemple d’aquesta sobre explicació es troba al final del judici amb la conversa entre el jutge i l’advocada defensora.
L’escenografia és, sens dubte, una meravella en les seves tres representacions. Laura Clos (Closca) construeix tres mons diferents de manera clara i potent, amb els colors i els elements imprescindibles per elaborar un context ideal per a tota la producció. El vestuari d’Albert Pascual, la il·luminació de Ganecha Gil, el so de Damien Bazin i la direcció musical i composició de Dani Espasa acaben d’arrodonir un espectacle molt visual que provoca a tots els sentits de l’espectadora i la deixa encantada amb tot allò que veu.
El repartiment coral fa la seva funció, amb un Joan Carreras desfermat que sorprèn i agrada a parts iguals.
És tot el conjunt allò que fa que aquesta producció sigui un espectacle amb totes les lletres, amb algun entrebanc pel camí, però magnificent i atrevit, donant una bufada d’aire diferent al teatre. Una dramatúrgia viva i provocativa.