Enguany que es commemora el 30è aniversari de la mort de Samuel Beckett, probablement per casualitat (o no), el debut com a companyia teatral de Todo por el punk ha resultat ser l’espectacle més beckettià que hem vist en molt de temps a la nostra cartellera (en paral·lel al cicle d’homenatge que, precisament, acaba d’iniciar la Sala Beckett). Es tracta d’una petita proposta, molt cuidada, amb una inquietant i onírica posada en escena que ha dirigit amb molt bon gust i encert Lía Pérez Cruz. Farcida de metàfores visuals (globus, crispetes, etc.), el muntatge juga amb els símbols per explicar-nos una dramàtica història sobre el passat, l’amor, el fracàs i la crueltat del món de l’espectacle.
Com dèiem, la peça entronca amb Beckett pel seu sentimentalisme tràgic, existencial, les pinzellades d’humor negre i, en general, el seu esperit típic del teatre de l’absurd. També, però, pels dos personatges protagonistes, dos pallassos de circ, que bé poden recordar a Vladimir i Estragon (Tot esperant Godot) o Hamm i Clov (Fi de partida). En aquest cas, el treball interpretatiu dels dos actors és magnífic, minuciós, i la seva química escènica funciona a la perfecció. Pol Fernández encarna la idiosincràsia del clown com si ho hagués fet tota la vida, mentre que Pau Escobar, un jove actor en constant creixement, fa un exigent exercici corporal del qual se’n surt de forma notable.
Cal deixar clar que es tracta d’una obra amb una profunditat gairebé filosòfica i, per tant, exigeix l’atenció i la concentració de l’espectador en tot moment. Escrita per Iván Morales i Martí Gallén, originalment per un muntatge de 2012, conté també algunes de les obsessions del teatre de Morales, com la barreja entre poesia, elements tràgics, univers jove i reflexions artístiques. En definitiva, una molt interessant aposta, peculiar, a estones divertida, altres estranya i altres emotiva, que dóna peu a la reflexió i una bona conversa per a després de la funció.