Un pare i els seus dos fills, ja grans, tornen a un dels paisatges del passat per reviure allò que els va separar i que va generar una sèrie de traumes i problemes mentals. Intenten recuperar l’instant concret i busquen respostes sense saber massa bé quines són les preguntes a fer… El pare espera un càstig pels anys de desatenció, la filla remou cel i terra per obtenir una mica d’amor i el fill sembla estar al marge de tot, com si no anés amb ell tot el que va passar. I és precisament això, el que va passar, la clau i el desllorigador de tota la peça. Uns fets que haurem d’imaginar, de suposar, però que són decisius per entendre el missatge d’incomunicació i incomprensió que ens vol aportar David Plana.
La peça, que es podria moure entre un pla realista i un altre de més metafòric, s’ha tornat a mans de la directora Lucía Del Greco en una mena de somni malaltís on les imatges oníriques i la gestualitat es converteixen en autèntiques protagonistes. Potser aquí rauen les diferències que hi ha hagut entre l’autor i la directora, posades de manifest a la presentació de l’espectacle. De fet, costa trobar l’estil de Plana (Mala sang, La dona incomplenta, Paradís oblidat) veient la posada en escena. L’autor acostuma a jugar amb arguments que creen cert malestar, però quasi sempre amb una mirada irònica i un sentit de l’humor molt especial que ho impregna tot de d’alt a baix. A Els encantats es nota que tot això també hi és, però l’aposta escènica ho amaga o ho emmascara… potser perquè Del Greco, a qui vam descobrir a la notable El desig del cor, ha escollit el teatre visual per sobre d’altres fórmules.
Amb tot, cal dir que la proposta és original i té les seves virtuts, tant actorals com estètiques. Especialment meritòria és l’escenografia de Pol Roig i la il·luminació de Cube.bz, tot i que a estones el joc de l’aigua sigui una mica excessiu i resti atenció al que realment importa… En definitiva, una proposta singular i polèmica, de les que també s’ha de nodrir la cartellera de tant en tant.