Amb el foc de l’espelma d’un pastís d’aniversari hi cremen anys de silencis, dubtes, pors, retrets i insatisfaccions no resoltes. Quan l’homenatjada demani un desig i bufi fort sortiran disparades en totes direccions, com armes esmolades per obrir-se pas després de tant de temps amagades. I la comèdia estarà servida.
La comèdia familiar de Nelson Valente és salvatge, intensa i violenta. No provoca un hihihahà superficial i lleuger, sino que et glaça el somriure amb la força de l’huracà que es desferma quan algú gosa assenyalar que alguna peça grinyola en l’engranatge (sic Mònica Terribas). Aquell moment en què tot es trenca. Fa riure d’incomoditat, d’al·lucinar amb les converses dantesques d’unes persones que algún dia es van estimar però que no són capaces d’escoltar ni respectar l’altre, i menys d’acceptar que el temps ens canvia a tots i ens hi hem d’adaptar. Malgrat tot no és malrollera: surts del teatre amb ganes de posar sobre la taula familiar totes les teves inquietuds i emocions, abans d’acabar com les pobres bèsties a qui has estat espiant durant una mica més d’una hora.
La màgia de l’espectacle rau en la quotidianitat (tan argentina) del text i la posada en escena, i les superbes interpretacions de Sandra Monclús, Mercè Arànega, Joan Negrié i Albert Pérez. Ens acompanyen subtils i precisos en un esfondrament emocional lent i catàrtic. Monclús i Arànega acaparen atenció, bona part de l’obra, més pel que callen que pel que diuen. És una delícia divertidíssima només d’observar el subtext de les seves mirades, especialment el primer llarg silenci de Monclús, i en les anades i vingudes de l’altra fins al minibar. Sens dubte una de les comèdies de la temporada.
