“Tots tenim dret a parlar i a ser escoltats” aquesta afirmació és el detonant d’una tremenda crisi familiar a casa de la Laura i l’Albert durant el dinar per celebrar el 40è aniversari d’ella. En aquesta cita culinària no només hi ha el matrimoni, sinó que també han estat convidats l’Alícia i l’Emili, els pares de l’Albert. El que comença com una celebració normal, aviat es transformarà en una gran discussió on tots diran perquè no són feliços o què els hi agradaria canviar a les seves vides.
Una conversa quotidiana aguanta la situació just abans de bufar les espelmes d’aniversari. Mentre l’Emili recorda cadascun dels gossos que ha tingut i com es comportaven, l’Alícia ho suporta tot bevent vi i whisky, l’Albert assenteix a cada record del seu pare i la Laura, apartada asseguda al sofà, hi és físicament, però la seva ment està a un altre lloc. En pocs minuts ens adonem que el principal problema que té aquesta família és que tots parlen, però cap d’ells escolta a la resta. Entorn a aquesta premissa girarà tot.
El text, frenètic i molt ben travat, va exasperant al públic i incomodant-lo amb certes actituds que reconeix com a pròpies. La necessitat d’omplir el silenci amb qualsevol paraula o la manca de valor per dir com se sent cada personatge per no fer mal a la resta se’ns mostra com un mirall de la nostra vida. Fa reflexionar sobre certs moments o actituds, adoptades socialment, però que han d’eradicar-se o modificar-se per poder ser més feliços.
Amb una posada en escena senzilla i funcional, el text arriba a la seva versió més òptima gràcies a les actuacions dels intèrprets de cada personatge. Mercè Aránega com a Alícia està excelsa, com sempre, tot i que queda curt el seu paper, podria haver-hi hagut més mala llet o més explosió (sí, encara més!). L’Albert Pérez increïble, però a l’Emili se l’acaba odiant d’una manera intensa, però l’objectiu del text és que exasperi… i ho aconsegueix. Joan Negrié mostra a un Albert que evoluciona al llarg de la trama, per acabar tirant enrere tot l’aconseguit en l’últim minut. Un personatge molt humà, interpretat de manera brillant. Sandra Monclús amb la seva interpretació de la Laura és qui marca la diferència en la situació quotidiana i, tot i que aconsegueix interpel·lar a l’espectador/a, és potser el personatge que queda més eclipsat. En el text, però també en la interpretació.
Divertida, reflexiva, i en ocasions massa intensa, aquesta obra provoca una reflexió en el públic que sortirà del teatre pensant si la seva vida el fa feliç. Aneu amb precaució.
