Adaptar el dietari de David Vilaseca al teatre no era una empresa fàcil, i el resultat final així ho acaba constatant. El text que ens arriba des de l’escenari té més de literari que de teatral, tot i que sembla que aquesta és la voluntat dels creadors de l’espectacle: Josep Maria Miró (adaptador) i Xavier Albertí (director). És una aposta que ja hem vist en d’altres ocasions, però no deixa de sobtar l’elecció d’un determinat llenguatge i d’alguns recursos narratius… almenys durant la primera mitja hora.
Els homes i els dies és un text íntim i descarnat, una peça impetuosa que ens parla de la creació literària, de l’enveja, de l’homosexualitat, de la sida, de pornografia i d’infidelitats, entre moltes altres coses. Un mostrari de tot allò que definiria els anys noranta, amb els seus excessos i les seves mancances. Una època que Vilaseca va viure a cavall dels Estats Units, Londres i Barcelona. Al voltant d’ell, un munt de personatges que ajuden a definir-lo: els pares, el fals germà, el nòvio anglès, l’amic de Barcelona, l’amiga de sempre, el psicoanalista, tot un reguitzell d’amants esporàdics, etc.
Albertí ha sabut transportar a l’escena aquest món tan particular, tot i que ho hagi fet amb un cert estaticisme i una clara tendència a l’explicació (o la insinuació) més que a l’acció dramàtica. Els personatges entren i surten d’uns enormes containers industrials que Max Glaenzel ha distribuït per l’enorme espai de la Sala Gran. Uns contenidors que guarden tota una vida, amb l’equipatge i el pès que això comporta. Un espai escènic simbòlic i realment bell, catalitzador dels drames personals i generacionals que Vilaseca explica amb la seva rica prosa.
Els actors -encapçalats per un Rubén de Eguía que segurament ha acceptat el paper més complicat de la seva carrera- responen perfectament a una direcció i a una dramatúrgia que a estones els encotilla en excés, tot i que també els hi regala monòlegs potents. Mercè Arànega torna a brillar per la seva humanitat escènica, mentre que Roberto G. Alonso ofereix un dels moments més icònics de l’espectacle tot explicant els referents queer de la Barcelona que va viure Vilaseca.