Època de polarització, d’estar totalment a favor o en contra, però on ser equidistant, en el tema que sigui, no sembla factible. Potser, fins i tot, estar en contra de tot és la tendència. Son valors o simple postureig?
Miquel Mas Fiol agafa en aquesta producció el clàssic musical dels Miserables, basat en l’obra de Victor Hugo, per fer-ne una versió reduïda i mostrar a uns altres “miserables” a dalt de l’escenari. El que comença sent una narració a un ritme sense aturador, acaba sent una exposició de protesta i pèrdua de sentit. Però val més no explicar gaire l’argument.
Àgil, divertida i frenètica, aquesta obra interpel·la -com diuen els seus personatges- al públic en quant a mantenir-se atent i en tensió tota l’estona. No sé sap cap a on anirà el text i el més perillós, fins a on arribaran els intèrprets en la seva performance. Un deliri hilarant que provoca riures a cada segon, fins i tot aquells passatges en què no seria tan factible.
El text té ritme i construeix un camí interessant, però sense la interpretació de Gerard Franch, Mel Salvatierra i Lluís Oliver no seria, ni de bon tros, el mateix. La seva energia i entrega resulta extenuant i meravellosa alhora. De Salvatierra no hi havia cap dubte que és una força inacabable, ja es va poder veure al monòleg de Les penes del jove Werther i aquí torna a ser una tot terreny imparable. Oliver torna a mostrar la seva capacitat per adaptar-se a qualsevol gir de guió dalt de l’escenari. Franch és l’autèntic focus d’atenció en aquesta obra. A Cr#sh, tothom pot caure ja apuntava un habilitat innata per desaparèixer rere el personatge i en aquesta obra demostra una polivalència increïble com a cantant de musicals -el seu registre és impressionant- i actor, que pot modificar i canviar de terç amb rapidesa i sense perdre cap matís.
És la força i la passió del repartiment l’element essencial d’aquesta producció que es recolza en una posada en escena senzilla, però completa i eficaç, amb un reguitzell de recursos audiovisuals que donen un marc complet a l’obra. L’únic ajustament que caldria seria la llargària de cada segment de la narració. En alguns d’aquests, retallar el temps ajudaria a tenir encara més atrapada a l’espectadora, que en ocasions pensa que la història hauria d’avançar i no aturar-se massa en algunes escenes que, tot i encertades, perden interès quan es redunda.
Magnífica estona divertida que dona una alenada d’aire fresc a la manera de fer i entendre el teatre.