Què és el teatre necessari? Existeix? I per què ho és de necessari? El món no se’n surt. Cada vegada més, el títol del clàssic de Tony Judt és més una certesa que una elucubració. El poder, faci la cara que faci, tendeix a foragitar els intents de penetrar a la recerca d’alguna cosa més enllà de la part cosmètica i inofensiva de la realitat. Al poder li cal mantenir-ho tot embolcallat en aquest paper de cel·lofana que és el convencional. El teatre, com a mitjà d’expressió, té la capacitat de desvelar, de donar llum quan entén que el fet teatral es dóna en l’ull de l’espectador més que a l’escenari o al text.
Llàtzer Garcia (La pols) escriu Els nens desagraïts a partir de la història real d’una comunitat que va reunir-se a Girona als anys vuitanta al voltant d’una autonomenada “Mare” (Teresa Vallicrosa), que va decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa mentre esperaven la fi del món. En aquesta comunitat van néixer nens (Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol) que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb la resta del món. La sorpresa és que Garcia posa el focus, no tant en les raons que porta un grup de famílies a abandonar-ho tot i formar part d’una secta, sinó en el preu que s’ha de pagar quan decideixes deixar de formar-ne part. El preu de deixar de creure.
El Cristianisme de la comunitat és aquell que ofereix refugi a canvi de servitud (el del Gran Inquisidor de Dostoievski), de manera que el conflicte és el que s’estableix entre l’anhel de llibertat i la por al patiment. Els nens que renuncien a la comunitat es retroben vint anys més tard al funeral de la “Mare Fundadora” i no poden evitar confrontar les dues realitats. L’absència de Déu pot ser insuportable fins al punt de resignar-se a viure en llibertat.
Aquesta lluita interna dels “nens desagraïts” és expressada (no podia ser d’una altra manera) de forma subtil gràcies a la claredat formal i la precisió del text de Llàtzer Garcia i de la seva posada en escena. Tot, l’escenografia mínima d’Elisenda Pérez, la il·luminació de Paco Amate o el disseny de so de Guillem Rodríguez treballen en la mateixa direcció, la de construir significats que van més enllà de l’anècdota real, que rastregen a la busca de pulsions essencials de l’allò humà quan s’enfronta a valors essencials com la llibertat, la por o la mort.
la interpretació de Teresa Vallicrosa és excepcional, mesurada i capaç de contenir el mal en un gest amb les mans o en una mirada de desaprovació. També és important la feina de Franc, Motos i Pujol, que troben el punt just per a expressar la contradicció de les seves emocions. És important anar a la Beckett perquè és teatre necessari, teatre important que remou les entranyes, que no ensabona. Necessitem aquest teatre. És urgent!