El relleu generacional és quelcom del que prenem consciència a mesura que passen els anys. Però aquesta evidència no es fa palès en tothom de la mateixa manera. Així doncs, en Els nostres fills, es planteja el dilema de trobar on és la línia divisòria en que passem de ser els relleus a ser els rellevats i de la responsabilitat que comporta aquesta transició.
En els personatges de l’obra hi trobem representada aquesta dualitat de sentiments: La negació vers l’evidència i finalment l’acceptació.
Fent un paral·lelisme dels darrers esdeveniments que ens assolen i ens preocupen a nivell global, l’obra posa de relleu els grans problemes col·lectius com el canvi climàtic a partir d’un entorn quotidià i familiar que ens obre un interrogant a d’altres qüestions com la traïció de la parella, la perpetració dels matrimonis per conveniència o el sacrifici envers els fills.
Prenent com a únic escenari el saló d’una llar, viurem de primera mà la quotidianitat d’una parella de científics retirats sota una aparent normalitat que es desgavellarà amb l’arribada d’una antiga amiga.
Tres personatges que a través d’una història en comú, ens faran replantejar tota la nostra existència.
Com a punt de partida del discurs generacional, la idea és bona.
La posada en escena, minimalista, guanya protagonisme en un joc de llums que simulen les onades del mar com a única premonició del tsunami que està per arribar.