Començaré parlant de Martin McDonagh, encara que no hagi intervingut per a res en aquest muntatge ni aparegui tampoc en la fitxa artística. Però qui coneix, encara que sigui de lluny, l’autor britànic-irlandès segur que li ressonarà el seu món i el seu imaginari en aquest petit homenatge o tribut que li ha fet Víctor Borràs. I és que des d’un bon començament la pluja, la petita cabana on passa l’acció, el tema dels ossos i els referents irlandesos ens remeten a l’obra de McDonagh. Una font d’inspiració inevitable, ja que les millors obres de l’autor s’han estrenat a casa nostra (La reina de bellesa de Leenane, El tinent d’Inishmore, L’home dels coixins o La calavera de Connemara) i, d’alguna manera o altra, han inspirat els textos de molts dramaturgs aquí i arreu.
Borràs situa l’acció en un poble de Catalunya, encara que no en som conscients fins al cap d’una estona: tres homes en un petit espai durant tota una nit, mentre a fora cau un autèntic diluvi. Aviat apareixerà un secret del passat, una missió a complir i un joc escènic que fluctua entre crits, retrets i algunes resolucions escabroses. Molt a l’estil de McDonagh, tot i que aquí la violència sigui més psicològica que física. En el fons, són tres amics que han passat per circumstàncies complicades, però que han crescut junts, que tenen molt en comú i que, per bé o per mal, seguiran units per sempre.
Els tres protagonistes són interpretats per tres actors que encaixen a la perfecció. Ivan Benet, Norbert Martínez i un sorprenent Ernest Villegas posen tot el seu talent a disposició d’un text que en ocasions dona massa voltes sobre si mateix i que en d’altres descobreix massa aviat les seves cartes. Tot i així, és un text que funciona per la seva comicitat i que convenç al públic ràpidament, gràcies també a l’enèrgica direcció de Xavier Ricart. Per cert, ara m’adono que Ricart va ser un dels actors d’aquell Tinent d’Inishmore que es va fer fa vint anys al TNC… Casualitat? Potser sí o potser no.