El “triangle amorós” existeix des dels temps més remots de la literatura; Dante Alighieri amb la Divina Comèdia, Joanot Martorell amb Tirant lo Blanc o Mercè Rodoreda amb Mirall trencat ja van posar sobre el paper la importància de l’amor en les relacions personals. Aquest tema sempre ha estat en moltes altres novel·les actuals, però el punt que diferencia una de l’altra es troba amb la manera com se succeeixen els fets. Andreu Rifé puja al carro dels triangles amorosos i ho fa amb petits detalls que marquen els matisos.
Els primers compassos de l’obra conviden a pensar que la funció es desenvoluparà a través de les trames més senzilles de comèdies “esbojarrades”. De cop tot canvia, unes lletres a la paret ens indica un canvi d’acte i per tant les vides d’aquells protagonistes aniran per un altre camí. Un acte nou, un sentiment diferent. Quatre actes per quatre actors, refugiats entre quatre parets. Un quadrat perfecte on hi brilla la compenetració entre els actors. Rifé coordina l’elenc per tal de trobar-se presents en el diàleg o físicament a una cantonada de l’escenari, sempre que siguin al·ludits. El text mostra el seu punt més bèstia a mesura que s’arriba al final, i cada vegada més els actors es van impregnant d’aquesta comparativa porcina.
Més enllà de la gamberra comparativa amb els porcs, buscant una comparativa més animal, els actors juguen a un combat entre sexes per veure qui manté el domini del ramat. Una lluita jeràrquica on tots els personatges de l’auca demostren les seves habilitats traient la ràbia interior per justificar la seva actitud. En definitiva, un text carregat d’humor amb una declaració d’intencions clara: que el riure està per sobre de tot.