Un pròleg mut, amb aires de cançó, on una dona, Àngels Bassas (Ciara), fa la maleta per abandonar la seva parella, un macho alfa, Ángel Roldán, i fugir amb el germà d’aquest, Jacob Torres (Animals de companyia), un perdedor sensible. Una vacil·lació i un posterior accident canviaran les vides dels tres i de la mare d’ells, Teresa Urroz, qui mai ha amagat la seva preferència pel fill fort. Amb el canvi de circumstàncies, apareixen la venjança, rancúnies, nous horitzons, violència…i aquestes persones inicien un camí de convertir-se en animals. Miserables moralment o supervivents, ves a saber, veiem el seu, potser massa sobtat, embrutiment moral.
Si bé és cert que a estones no saps ben bé què ens volen explicar, un cop coneixem els personatges i les seves històries, remunta, i molt, cap al final, quan es desfermen les passions més animals ( humanes, de fet), i de l a mà de certa violència (res de sang i fetge) apareix l’humor, gens subtil, negre, irreverent, desenfrenat, que és el que busca l’obra d’Andreu Rifé: el riure és terapèutic i catàrtic en aquest camí de transformació d’éssers tirant a vils en porcs. Es pot fer humor sobre qualsevol cosa? L’humor no deixa de ser una defensa i una arma. Riem d’allò que ens fa por, que ens sorprèn, que ens qüestiona, d’allò que és patètic. No, riure quan veus que algú ensopega no ens transforma en males persones, per exemple.
Posada en escena aconseguida i ben aprofitada escenografia, amb molt acurada il·luminació i ambientació sonora. Paletades de terra o m….a, on aquesta porcada viu i es rebolca, i per molt que intentin treure’n una mica, sempre hi ha algun que en tira més.
El menys millor: l’escassa química o connexió de la parella protagonista, improbables enamorats.
El millor: arriba al final, quan aposta decididament per l’humor negre i incorrecte. És curiosa la sensació del públic, uns primers somriures, mig avergonyits de que ens faci gràcia allò de què no hauríem de riure, es va encomanant, algú ja riu obertament i, caretes fora, ho fem tots, alliberats. Curiós com la censura sobre l’humor, sempre present, fa anys era instigada pels conservadors que no permetien fer humor dels valors tradicionals o les institucions… i ara, són els progressistes els que ens ofeguen amb la dictadura del políticament correcte. Un pèndol.