Els rapinyaires es presenta com una comèdia negra, amb petit misteri de fons, però amb un clar missatge: parlar de la corrupció immobiliària, de l’especulació i de certes actituds de “rapinyaire” a la Catalunya preolímpica. És bo tenir en compte aquesta última dada, ja que si no fos perquè es parla del 1985 al principi de l’obra o perquè es citen algunes dades concretes al final potser podria passar desapercebuda… I és que les accions immobiliàries de dubtosa moralitat s’han donat en el passat i segueixen donant-se també a dia d’avui.
Roc Esquius ens ofereix un text que comença de forma excessivament expositiva i que s’orienta, de mica en mica, cap a una comèdia força convencional fins que li queden 10 o 15 minuts per acabar. Tot i l’escena final, Els rapinyaires està lluny dels jocs escènics, els girs o les premisses sorprenents que havíem vist en altres obres de l’autor: iMe, Mars Joan o Sàpiens, per posar alguns dels exemples més notables. Estem, per tant, davant d’una obra volgudament senzilla, que funciona de manera instantània i que per culpa d’una certa demora en els esdeveniments no acaba deixant el mal rotllo que podria haver deixat d’altra manera…
La supervisió artística de l’argentí Nelson Valente –involucrat fa poc en la trilogia catalano-argentina del darrer Festival Grec- no es nota excés. Tot i així, el ritme creix de forma exponencial fins al clímax final i en la part interpretativa destaquen una sempre efectiva Roser Batalla i un Ramon Godino que va de menys a més i ens regala moments força divertits.
