“Hi havia una vegada fa molts i molts anys en un país llunyà, un guerrer fort i valent que guanyava totes les batalles…”. Així podria començar aquesta faula. Com un conte a la vora del foc on tota la intenció està posada en la veu i la paraula, on el moviment de les flames només fan companyia a la història. La narració i l’acció estan absolutament integrades. Escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda, és un homenatge al conte narrat on el que escolta imagina més del que veu. El muntatge es sobri, per accentuar el sentit del conte.
És una faula sobre la llibertat, la culpa i la necessitat de redimir-la. Els ulls del germà perseguiran Virata eternament i per la mirada reconeixerà en els altres l’odi, la ira i el menyspreu. Com redimir la culpa? És justa sempre la justícia? Stefan Zweig, que va viure els horrors del nazisme i de la segona guerra mundial i que a EEUU va ajudar als jueus que fugien d’Europa, profunditza en el mal i el càstig.
El narrador i músic Marc Serra, fa una introducció sobre l’autor de l’obra que et situa plenament en la intencionalitat de la mateixa. La voluntat de ser just porta al nostre protagonista a la inactivitat, a perdre els lligams i comprovar les dificultats de viure en un món compartit.
Amb una direcció broggiana impecable tal i com ens té acostumats, el joc entre personatge-narrador està molt ben lligat. Òscar Muñoz i Xavier Ripoll són narradors i personatges a la vegada i la història, acompanyada de la música en directe de Marc Serra, la il·luminació i el jocs de llums i tenebres de Pep Bracons, va relliscant suaument a través d’una escenografia pensada, detallista al màxim. Res és sobrer i tampoc res hi falta per situar-nos en els més profunds racons de l’ànima de Virata.
Aquesta obra va ser estrenada a la sala Beckett al 2002. Òscar Muñoz hi actuava i Broggi n’era el director. Aquests vint anys li han donat la solera del bon vi. Agraïm a la Perla que l’hagi destapat amb nosaltres.
“Conte contat, aquest conte s’ha acabat”