El debut com a dramaturg i director de Cesc Gay, un cineasta, d’altra banda, amb una filmografia d’un tarannà força teatral, obre una tendència poc habitual però que pot donar lloc a propostes molt interessants i valuoses. Dit això, cal remarcar que el director de En la ciudad no ha traslladat estrictament el seu estil cinematogràfic a escena sinó que ha optat per una línia més còmica i comercial. Els veïns de dalt és una obra molt divertida amb un estil que barreja influències de textos de Woody Allen o Yasmina Reza amb les obsessions del mateix Gay. La història explica les peripècies quotidianes de dues parelles durant un sopar d’hospitalitat on encara no han tingut la possibilitat de conèixer-se en profunditat. L’espectacle té un ritme excel·lent, línies de diàleg certament brillants i un disseny de personatges ben elaborat. Potser no ens trobem davant d’una peça tan complexa com, per exemple, Qui té por de Virginia Woolf?, que també tractava dels límits d’una parella en crisi, però sí d’un exercici humorístic perfectament vàlid, efectiu, substancial i intel·ligent. Potser, per moments, els actors forcen massa els acudits (especialment, Pere Arquillué) d’uns diàlegs àgils que no necessiten aquest esforç; però, en qualsevol cas, es tracta d’un muntatge sensat, conscient de si mateix i que funciona a la perfecció sense més pretensió que la de divertir, suggerir alguna reflexió que obri debat i regalar-nos algunes frases especialment inspirades.
Enllaç copiat!