Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix)
El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d’esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l’actuació (ni l’obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d’ofici. L’escenografia és gairebé cinematogràfica. Tots els detalls i detallets del saló-cuina (i algunes parts del pis) que saben deixar pas a l’acció i ens permeten, al mateix temps, imaginar-nos l’estil de vida, els gustos, les aficions… Un món que, d’una manera o una altra, ens resulta ben proper.
No obstant això, l’encert i l’error de la peça recau en el mateix punt. El tema de conflicte escollit per explorar les relacions humanes (i en especial de parella) troba fàcilment la comicitat però a mesura que s’acosta al desenllaç li costa connectar amb la seva part més profunda i es precipita en un final una mica anecdòtic. (fet que no estronca la bona estona que ens ha fet passar)