Qui no coneix les novel·les o històries de Jane Austen? Encara que només sigui per les desenes d’adaptacions en cinema o televisió (Sentit i sensibilitat, Orgull i prejudici, Emma, etc.) tothom té una idea dels elements que conformen l’univers de la famosa autora britànica: els matrimonis de conveniència, la necessitat de casar-se per mantenir econòmicament a tota una família, les diferències dins d’una mateixa classe acomodada, i molts altres elements individuals que ens porten indefectiblement al que algú va arribar a anomenar “cinema de tassetes”. Però no s’enganyin, Els Watson és tot això… només fins a un determinat moment. L’obra, que agafa com a referència una novel·la inacabada d’Austen, comença amb tot el que esperem d’ella i es para en sec allà on sembla ser que l’autora ho va deixar. No explicaré com ho continua Laura Wade, perquè aquesta és la gràcia d’una peça que s’acaba convertint en comèdia filosòfica i que posa sobre la taula tots els elements que encotillaven a la dona en ple segle XVIII.
Sabem que el TNC sempre ens dona posades en escena espectaculars, però aquí s’ha de valorar sobretot el fet de tenir a 18 intèrprets a escena. Aquest luxe, poques vegades possible, es complementa amb una escenografia sòbria però efectista del gran Paco Azorín. El vestuari de Gabriela Salaverri fa la resta, així com la il·luminació d’Ignasi Camprodon. I així podríem seguir amb tots els apartats tècnics, perquè aquest és un muntatge cuidat fins a l’últim detall i portat amb gran mestratge per Josep Maria Mestres. La seva direcció resulta elegant, mesurada i plena de matisos. Ja fa anys que seguim els seus treballs, molts dels quals (Krámpack, Dakota, Fashion Feeling Music, Unes polaroids explícites, Un matrimoni de Boston, etc.) són ja claus dins del nostre teatre més recent, però potser m’atreviria a dir que aquí estem davant d’un dels millors.
I ja per últim em centraré en la part interpretativa, que resulta clau en un muntatge com aquest. Només repassant els noms de la fitxa artística un ja sap que allò funcionarà, però un cop vist hem de dir que funciona estupendament com a conjunt. Tot i així, val la pena ressaltar el treball protagonista de Laura Aubert i Laia Manzanares, sense oblidar a una roba-escenes com Mercè Arànega o a una eficaç i emotiva Paula Malia.