Jane Austen es reconeguda i recordada per Sense and sensibility que es va portar al cinema al 1995 o Orgullo y prejuicios al 2004 o la inquietant novel·la La abadía de Northanger. Mentre esperava la publicació d’aquesta última, a principis del segle XIX, Jane Austen va començar a escriure The Watson que va deixar inacabada.
Com hauria estat el final d’aquesta novel·la? Laura Wade és una dramaturga britànica actual que va acceptar 200 anys més tard, el repte d’adaptar al teatre la novel·la inacabada d’Austen i que va ser presentada al Festival Theatre a Chichester al 2018. Wade s’endinsa en l’aventura d’imaginar com hauria estat el final de la novel·la de l’Austen. Alguns autors com Maria Guasch o Ramon Solsona, en la presentació dels seus llibres comenten que quan escriuen, la novel·la camina sola i són els personatges els que decideixen el final. Laura Wade ens proposa aquesta idea convertint-se ella mateixa en personatge de la seva pròpia obra.
L’obra comença en un ambient entre georgià i victorià a la casa dels Watson que s’omple de gent per assistir a un ball en honor de la filla petita, Emma (Laia Manzanares), que torna a casa després d’haver viscut 13 anys a casa d’una tia. Era freqüent en aquella època que algunes persones benestants, familiars o no, acollissin sota la seva tutela a nens o nenes de famílies recomanades per a donar-los una educació adequada. De fet, la mateixa Austen va ser enviada a la casa d’una senyora a Southampton. Potser el personatge d’Emma és autobiogràfic.
Al més bon estil austenià, la novel·la presenta aquesta societat benestant rural del segle XVIII amb totes les convencions, costums i repressions.
La germana d’Emma, Elisabeth (Paula Malia) la va posant al corrent de totes les persones que assistiran a la festa, les seves fortunes, els seus caràcters, el que pot triar com a marit i els que no són aconsellables. Un plot twist provocat per la Laura Wade desencadena una tempesta d’aconteixements. L’argument va fent girs argumentals de manera divertida i molt ocorrent, en alguns moments sarcàstic i irreverent però amb la velocitat adequada perquè puguem seguir el fil i riure de les situacions més còmiques.
La direcció magistral de Josep Maria Mestres porta a tots els i les intèrprets al seu màxim esplendor dins de la coreografia de Paco Azorín, sòbria i elegant. Una producció que es mereix l’èxit que està recollint.