L’any 2011 vaig poder presenciar en el mateix Teatre Lliure un altre espectacle de Van Laecke, Platel i Prengels, Gardenia. Tot i que aquell muntatge anava sobre el transformisme, la tolerància i l’acceptació d’una sexualitat diferent més enllà dels seixanta anys, les intencions artístiques són molt similars. Tant un espectacle com l’altre juguen amb l’estranyesa dels espectadors, fins a fer-los còmplices d’unes històries que requereixen esforç i comprensió. Més que històries són imatges, sensacions. Imatges bellíssimes que acompanyades de la música adquireixen una èpica i un simbolisme a prova de bombes.
Sigui com sigui, aquest En avant, marche! té alguns problemes de base que per a mi no el fan del tot rodó. Segons el dossier i el programa de mà la idea dels autors era parlar d’un col·lectiu divers, el del món de les bandes, que malgrat tot ha de mantenir un ritme únic. Tot i que és un punt de partida interessant, penso que l’espectacle acaba parlant de la mort, del desig, del fet d’arrapar-se a la vida en comú… que en aquest cas acaba essent una vida que gira entorn de la música i dels músics. La forma d’arribar fins a aquí és complicada i tortuosa, perquè els quatre actors que es barregen entre diversos músics professionals -molts d’ells de la Banda Municipal de Barcelona– s’expressen en diverses llengües europees i diuen diàlegs que moltes vegades ens allunyen del que estem veient. Sort en tenim de la música! Els moments musicals són magnífics i quasi tot el que he pogut extreure de les intencions del muntatge ho he tret precisament d’aquestes escenes… En definitiva, un espectacle al que cal anar amb la ment molt oberta i els sentits ben entrenats. El dia de l’estrena, molts aplaudiments i molta gent a peu dret… tot i que també vaig presenciar desercions i vaig escoltar alguna que altra escridassada.