Què és allò que més por ens fa de fer-nos grans? Perdre la memòria i oblidar els records més preuats? No ser capaços de valdre’ns per nosaltres mateixos? Veure com, una rere l’altra, desapareixen les nostres facultats i habilitats? Convertir-nos en persones avorrides? Perdre l’interès en tot allò que ens envolta? o no tenir res a comentar?
La tercera edat, l’etapa daurada de la vida, és un tema poc tractat a l’escena teatral (o almenys he vist pocs espectacles que en parlin). Amb un diàleg sincer i divertit; una escenografia acurada; un ritme molt encertat i uns intèrprets de primera, En el estanque dorado planteja la realitat d’una parella d’avis que fa quaranta-vuit anys que comparteixen les seves vides. Ell, un pessimista molt bromista sense pèls a la llengua. Ella, una dona atenta i lluitadora, plena d’energia. Han viscut alts, també baixos; però segueixen junts, tirant endavant i vivint amb emoció i valentia. Amb una complicitat envejable i una elegància extraordinària, i per primera vegada junts damunt d’un escenari, Lola Herrera i Héctor Alterio parlen sobre la vellesa, la mort i la vida de manera tendra, amorosa i delicada. Formen la parella d’avis que, com a molts ens va passar en veure la pel·lícula d’animació Up, tots voldríem ser de grans.