Èxit rotund el passat Dilluns a l’estrena de l’obra En el estanque dorado. Una obra realista, compacte i plena d’optimisme tot i tractar temes complicats i bastant desoladors. El text toca la fibra per complet i la història t’endinsa a descobrir més sobre la vida dels personatges principals (Norman i Ethel Thayer) – una vida que, tot i tenir pincellades tristes, està plena de vitalitat. És tan profund l’argument que no es necessiten grans decorats per transmetre tota l’acció (la història transcorre dins la casa d’estiu de la família d’ancians Thayer, al costat de l’estany daurat, i el mobiliari que veiem durant tota la representació és el mateix: senzill però suficient).
En el estanque dorado es representa per primera vegada en els escenaris espanyols. Va ser creada l’any 1979 pel dramaturg Ernest Thompson i va guanyar, a més a més, un Globus d’Or i tres Òscars (millor actor pel mític i entranyable Henry Fonda, millor actriu per l’estupenda i delicada Katharine Hepburn i millor dramaturg pel gran talent d’Ernest Thompson) desprès del seu espectacular triomf al cinema.
En aquesta versió, el matrimoni Thayer està interpretat pels veterans Héctor Alterio i Lola Herrera que ens mostren una interpretació acurada i tendre al llarg de la funció. Ells dos s’estimen però en Norman (Héctor Alterio) és un personatge molt excèntric i posa les coses molt difícils per aguantar-lo dia a dia. Personalment, he de dir que vaig quedar fascinada amb el treball de l’Héctor Alterio (sota la meva opinió, construeix un Norman molt més proper al espectador i fort que l’interpretat cinematogràficament per Henry Fonda). Potser si és cert que a vegades la seva vocalització es fa difícil d’entendre però la seva gràcia a escena i forma de ser acapara tots els aplaudiments i riures del públic. A més, trobo que l’Héctor condueix perfectament la lluita interna que experimenta el seu personatge a causa de la seva pèrdua de memòria. Tot això el transporta a viure obsessionat amb la mort i pensar que aquell estiu a l’Estany daurat serà l’últim de la seva vida. No tinc paraules negatives per l’Héctor Alterio, com tampoc tinc cap per la Lola Herrera (tota una senyora d’alt de l’escenari, activa i simpàtica). Ara… també he de dir que per a mi els altres tres actors secundaris que surten a l’obra no estàn a l’altura de les expectatives. No em van acabar de convèncer gaire… Són CORRECTES però opino que es queden una mica curts.
En definitiva, no us podeu perdre aquesta versió menys melodramàtica que ha fet la directora Magüi Mira de l’obra En el estanque dorado. A mesura que avança la funció, sobretot, vas creixent amb el personatge de l’Héctor Alterio i entens el patiment que viuen tots els personatges en conjunt: La proximitat de la mort és un tema que amaga moltes veritats, por, soledat, patiment… A més, quan apareix en escena la filla del matrimoni Thayer s’obra una escletxa a la història que et capgira del tot els esquemes. És aquí quan aprens a entendre de més a prop la duresa de la vida dels protagonistes i t’emociones amb cada paraula, cada brot d’alegria, cada gest…