Sabíem de la qualitat autoral d’Alberto Conejero i de la seva magnífica prosa. Sabíem que la direcció d’Albertí (tractant-se en aquest cas d’un monòleg) tiraria cap a la simplicitat escènica i el minimalisme formal. I sabíem també que aquesta era la gran oportunitat per a Rubén de Eguía de demostrar el gran actor en el que s’ha acabat convertint, tal com ja vam començar a endevinar a Els homes i els dies. I tenint en compte tot això, també sabíem que seria una aposta arriscada, dura, no apta per a un espectador que busqui un entreteniment lleuger. Sabíem que havíem de fer un esforç com a públic, i crec que fer-ho acaba valent realment la pena.
El resultat de En mitad de tanto fuego és una reflexió sobre l’amor homosexual i sobre la violència, sempre innecessària i absurda. I ho fa a costa de la Grècia clàssica, de La Ilíada i de personatges com Aquil·les i Pàtrocle. Durant una mica més d’una hora ens acostem a les divinitats, a éssers fantàstics com els faunes, a batalles antològiques… però en el fons se’ns està parlant de coses bàsiques, de sentiments molt simples i també molt valuosos. I tot això en un espai pràcticament buit, molt ben il·luminat, i amb una interpretació matisada i audaç. De Eguía sap captar l’atenció, té cura del més mínim detall i, sobretot, s’abandona totalment a una direcció que busseja en les paraules, en el ritme, i en tot allò que hi ha darrera… Un bon espectacle en el que potser costa d’entrar-hi, però que guarda petits tresors en el seu interior.