Cada vegada que un creador escènic amb un cert prestigi estrena una peça té el repte de competir amb la seva pròpia trajectòria. Quan, a més, com és el cas de Rodrigo García, fa temps que no pasa per Barcelona, la idealització del record pot jugar en contra per excés d’expectatives. Han passat més de 15 anys des que vam poder veure alguns dels seus muntatges més memorables com Compré una pala en Ikea para cavar mi tumba o La historia de Ronald el payaso de McDonalds i cal dir que, en essència, la personalitat d’aquest dramaturg i director continua intacta.
En aquesta ocasió, Enciclopedia de fenómenos paranormales Pippo y Ricardo és un exercici original on es juga amb la idea d’una ciència-ficció precària, castissa i antiestilitzada. Té força gràcia com aposta per elements toscos, terrenals, bruts i deliberadament cutres per escenificar aquests fenòmens paranormals amb els quals estem molt familiaritzats (en un altre registre) gràcies al cinema americà. El problema, però, és que la proposta s’esgota massa ràpidament i, malgrat que sembla que es busqui generar una atmosfera immersiva, el que aconsegueix, al final, és expulsar l’espectador per extenuació.
Arribats a cert punt, la cosa torna a posar-se interessant gràcies a la utilització de textos; paradoxalment, un dels punts forts de García. Aquests tenen gran part del seu enginy habitual però, d’igual manera, queden lluny dels seus millors escrits. El conjunt, per tant, resulta desigual. És una experiència arriscada i curiosa que val la pena ser vista però, al mateix temps, transmet una certa desgana artística. Sembla que Rodrigo García està intentant reinventar-se i, segurament, això és només un episodi d’aquesta transició. Mentre esperem expectants cap a on es dirigeix el seu segell, personalment, espero molt més d’un dels seus espectacles. I, posats a evolucionar, no estaria malament afegir de pas una mirada de gènere sobre alguns dels seus continguts que, l’any 2019, ja no es perceben de la mateixa forma que abans.