Aquesta trobada o retrobament entre el mestre (Canales) i el deixeble (Porcel) ha resultat finalment una grata sorpresa. Esperàvem trobar-nos una excusa per recuperar un ballarí consagrat i ens hem trobat amb un espectacle sobri, elegant, ben produït i executat amb molta classe. És cert que les aparicions d’Antonio Canales són breus i tenen pinta d’homenatge o de reclam, i també és cert que la trobada del títol es redueix al número inicial… però tot està compensat i equilibrat. El quadre flamenc que acompanya el conjunt és d’una qualitat notable, les ballarines demostren tenir ofici, la il·luminació crea una estètica molt interessant, Canales demostra que on n’hi va haver encara en queda, i José Porcel regala una exhibició d’aquelles que fan aixecar el públic (la coreografia que es marca sol cap al final és realment per treure’s el barret). Potser si hi hagués hagut un concepte o una dramatúrgia al darrera ara estaríem parlant d’un espectacle rodó, tot i que penso que podem estar molt contents de que un muntatge d’aquest tipus tingui un acabat tan polit i una qualitat que està fora de dubtes. Els aficionats al flamenc, encara que puguin tenir certs prejudicis, no s’ho haurien de perdre… hi ha massa força a l’escenari com perquè surtin decebuts.
Enllaç copiat!