L’art sempre és un mirall de la realitat, i últimament podem veure com el feixisme també arriba dalt dels escenaris. Un dels pocs llocs on es reviu per criticar-lo i no per oprimir. Christiane Jatahy agafa la realitat brasilera, per retratar allò que està succeint a tot el món. La premissa és senzilla: com podem perpetuar el feixisme sense ser-ne conscients, com ens transformem en l’enemic.
Un diàleg unidireccional entre els actors i el públic, un debat d’allò més quotidià, d’entre bambolines gairebé; que trobem retratat a través de l’escenografia: un bloc de pisos comunitari, que va canviant constantment d’espai. Una proposta d’escenografia i moviment que recorda a DogVille, el film que la directora agafa de referència. Jatahy juga amb una càmera, per transportar-nos-hi, un recurs, que s’utilitza de manera molt interessant: gravacions antigues amb el directe, son muntades in situ.
És difícil retratar un procés tan intangible, que beu del temps, en un espectacle de dues hores. Notem cada grau que puja el feixisme dalt de l’escenari, però la seva evidència també pot ajudar a veure petites accions on tots hi som partícips.