És interessant tornar de tant en tant a aquests Entremeses de Cervantes, ja sigui per recuperar l’hàbil utilització de la llengua castellana, per tornar a gaudir de trames simples però punyents o per retrobar-nos amb l’esperit del Segle d’Or, un patrimoni que no pot caure en l’oblit ni relegar-se a peça de museu. Està clar que el Teatro de la Abadía i José Luis Gómez van entendre molt bé totes aquestes premisses quan van decidir enfrontar-se amb el clàssic, ara ja fa 20 anys. Tot i el temps transcorregut, l’espectacle guarda intactes moltes de les seves virtuts, essent una de les més destacables la d’acostar o emparentar aquest text del segle XVII amb diversos elements de les tradicions populars (instruments, cançons, indumentària, etc.) És cert que estèticament l’espectacle ens retorna als noranta -em venen al cap propostes de Comediants o Els Joglars d’aquella època- i que dramatúrgicament resulta excessiu ajuntar les tres peces escollides, tant per la durada com per la repetició de tipus i elements. Però, sigui com sigui, res pot negar a la proposta la seva eficàcia a prova de bombes… i d’anys. Felicitem, doncs, al Teatro de la Abadía pels seu vintè aniversari, per la sàvia recuperació de textos cabdals a la història del teatre i per l’empremta i influència que han deixat en els escenaris madrilenys.
Enllaç copiat!