Amb ocasió del seu vintè aniversari, el reconegut centre de creació madrileny La Abadía ha decidit retrobar-se amb un dels seus primers espectacles. Aquesta adaptació dels Entremeses de Miguel de Cervantes, que inclou les peces La cueva de Salamanca, El viejo celoso i El retablo de las maravillas, recupera diversos membres del repartiment original servint, així, d’autohomenatge a més de tribut al gran autor del segle d’or espanyol. La posada en escena per aquesta obra és sòbria i elegant, mantenint una atmosfera clàssica molt ben acompanyada per un vestuari i escenografia tradicional però pràctic i senzill. El més destacable, en aquest sentit, és l’ús d’instruments força rudimentaris per crear, en directe, l’espai sonor, la música i els efectes, dotant d’una màgia especial tota la proposta. D’altra banda, el grup d’actors, especialment avesats a aquesta mena de menesters, demostren una gran capacitat per abordar els textos de Cervantes i atorgar-los una gràcia especial, un bon ritme i una cadència que aconsegueix no fer-se rància. Malauradament, l’espectacle té una durada excessiva, tractant-se només de tres passatges que tots coneixem molt bé i que, tot i la seva importància, són d’un contingut massa anecdòtic per sostenir l’interès durant gairebé dues hores. A vegades, les adaptacions dramatúrgiques de certs autors es mostren massa prudents a l’hora de retallar part del material, probablement, per un excés de respecte. En aquest cas, ens trobem davant d’un bon producte que, malgrat tot, pot arribar a fatigar. Una llàstima, ja que aquest problema tenia una solució ben fàcil.
Enllaç copiat!