Qualsevol obra que tingui un subtext relacionat amb la ment i la psicoanàlisi està invocant ipso facto a Sigmund Freud. El neuròleg txec, conegut pels seus coneixements de la hipnosi, va escriure “Anàlisi de la fòbia d’un nen de cinc anys”; el tractament d’Herbert Graf, o altrament conegut com “el petit Hans”. Un nen de cinc anys amb complex d’Edip i ansietat de castració que li va provocar una extremada fòbia als cavalls en l’intent de dominar els seus pares. La història del protagonista d’Equus, Alan Strang, no va gaire desencaminada de la del petit Hans, i probablement Peter Shaffer va trobar una via d’il·luminació en aquest fet.
Alan Strang manté una relació molt afeblida amb els seus pares i cada vegada que sent parlar-ne d’ells un sentiment de ràbia i excitació se li remou per dins. El seu present es veu marcat per la seva infància influenciada per la batalla religiosa i atea que surt dels seus pares. Tots aquests sentiments prenen forma de neurosi i vocació sexual cap als cavalls; la pertorbació de l’ordre imaginari de l’Alan fa crear la figura del cavall. Lluís Arruga (Alan Strang) exemplifica amb una gran progressió interna aquesta bogeria que determina el protagonista. L’escenari cent per cent immersiu ens deixa clares les intencions de la proposta: atrevida, delirant, una vida en construcció i el desordre mental que sorgeix de les nostres passions.
Les actuacions, algunes més destacables que altres, mantenen el bon ritme d’escena d’una proposta llarga però que agafa la direcció i la velocitat correcta només començar. La presència de la jutgessa sobre l’escenari, pràcticament des de l’inici fins al final, pretén mantenir el seny i transformar les visions del món de l’Alan Strang en fets del món real. Precisament, el personatge de la jutgessa trenca qualsevol convenció espaitemporal que hi pugui haver en escena sense donar cap respir ni possibilitat d’avorriment a l’espectador.
En definitiva, una proposta que funciona. Amb temes amagats que potser queden més lluny dels temps actuals, però que en el seu moment podien ser tabú i proposar-les a escena era un risc, com la possibilitat, no confirmada, de repressió homosexual del personatge. Tot i això, la companyia tira endavant una proposta molt arriscada però que el conjunt de tot plegat (espai lumínic, espai sonor, evolució dels sentiments…) genera aquest estat d’atenció constant i la intensitat del text desencadena en buscar la debilitat que tots tenim amagada, però latent, dins nostre.